Lloguer turístic, o com col·laborar en la pròpia explotació

El lloguer turístic d’habitatges ja no és un concepte desconegut per a ningú. A capitals com Barcelona o la ciutat de Mallorca és un debat especialment viu, però la polèmica al voltant de la naturalesa i les conseqüències d’aquesta nova activitat econòmica ha marcat l’agenda social i política de tota la costa mediterrània durant aquest estiu. Com a habitants de les nostres ciutats, viles i pobles hem pogut experimentar l’efecte d’una pràctica econòmica que, baratant com enteníem el turisme, es fonamenta en la lògica de la gentrificació, coneguda en l’àmbit acadèmic com a «diferencial de renda»: tan senzill com un guany que es basteix substituint la població de determinats barris (rendes capitalitzades) per una altra amb més recursos econòmics (rendes potencials). Un patró que es repeteix a tot arreu del territori i del qual les Illes Balears i Pitiüses han esdevingut un dels millors laboratoris els darrers temps.

Dret de l’habitatge versus negoci

Dos principis generals regeixen tot aquest entramat: el paper atorgat a la Mediterrània en la divisió del treball de l’espai europeu (bàsicament turisme i inversió immobiliària), i la defensa incontestable de la propietat privada i del seu lliure ús comercial per sobre de qualsevol necessitat social. Les Illes no en són una excepció. La modificació parlamentària de la Llei de Turisme autonòmica ha estat subjecta a un estira-i-arronsa entre partits d’esquerra amb interessos tan diversos respecte al dret de l’ús de la propietat i al dret de l’accés a l’habitatge que s’ha acabat amb un decret llei in extremis. Tanmateix, el seu resultat serà desigual, atès que s’hi zonifica l’aplicació tot passant la responsabilitat (i possibles clientelismes) als consells insulars i als municipis.

Preocupa també, especialment, que s’hagi prioritzat la modificació de la Llei de Turisme a la nova Llei d’Habitatge, que es començarà a concretar ara. Independentment de la rocambolesca especificitat de com s’ha tramitat la llei, el Govern Balear ha seguit el guió estipulat des de la Unió Europea (UE), atès que s’han primat els drets individuals i comercials abans esmentats i s’ha situat el dret de l’habitatge en un lliure mercat impossible, on els salaris davallen quasi a la mateixa velocitat que puja el preu del metre quadrat. Perquè, en definitiva, és la UE que ha encoratjat el lloguer turístic a través d’un reguitzell de recomanacions neoliberalitzadores a ultrança sota un nom tan mal triat com és el d’«economia col·laborativa».

Amb l’excusa del desenvolupament tecnològic, a primer cop d’ull, aquest eufemisme –realment contradictori– sembla connectar, com bonament pot, individus que venen i compren béns i serveis. Però una mirada serena a la lletra i a les pràctiques d’aquesta política demostra que és, realment, una estratègia per aconseguir més benefici per sobre de drets fonamentals (ni que només sigui declarativament) i d’obstacles legals, sovint resultat de conquestes socials i laborals de lluites obreres i veïnals no tan llunyanes. Fet i fet, no és això el que es bota aquest nou capitalisme de plataforma? Els comercialitzadors digitals ho saben bé i hi han jugat amb força amb el seu llenguatge legalista. També ho sap la patronal.

Regular per no prohibir

Sobta com les multipropietàries del lloguer turístic, encara il·legal en plurifamiliars, s’han organitzat en tan poc de temps sota l’Asociación de Apartamentos y Viviendas de Alquiler de Temporada de Balears i d’una manera tan efectiva que han tombat cap als seus interessos la redacció de la llei. De fet, han aconseguit que pensem que «regular» signifiqui «legalitzar», però no «prohibir». Així, defensen fórmules netament neoliberals, com ara la naturalització i imposició de la llibertat d’usos de la propietat privada, la suposada democratització de l’allotjament turístic i la redistribució dels guanys en la forma de degoteig econòmic. La mateixa Federación Empresarial Hotelera de Mallorca ha amenaçat que, si aquestes són les noves regles del joc, s’hi afegiran.

Però aquesta coincidència és un mer miratge. En realitat, l’amenaça hotelera és doble: important cap als «competidors» del lloguer turístic; essencial i central en l’organització del mateix sector. I preocupa. Al capdavall, a més de la clara aposta per una professionalització del lloguer turístic, que ja existeix i que va en alça, s’hi afegeix l’augment de la precarietat laboral. Si les condicions de treball ja són inquietants als hotels –pensem en el cas de les kellys–, com no ho han de ser en un entorn laboral geogràficament escampat que per força afeblirà encara més la capacitat negociadora del treball i tendirà a reduir els salaris, quan no a imposar la dependència d’un treball creixentment irregular?

De fet, és difícil d’imaginar com hi pot haver contractes de treball legals en espais que ara mateix tenen un ús il·legal a les Illes. Val a dir que, si bé la qüestió laboral és present en la crítica al lloguer turístic, encara no ha tengut temps d’arrelar en la consciència col·lectiva. Tampoc ha estat l’objecte en el que s’han centrat els moviments que han plantat cara al fenomen, la majoria dels quals s’han dedicat a denunciar impactes ambientals i injustícies urbanes, com ara Tot Inclòs, Terraferida, el Grup d’Ornitologia Balear i Defensa de la Naturalesa, la Federació d’Associacions de Veïns de Palma i Ciutat per a qui l’habita i no per a qui la visita.

Gentrificació sui generis, precarització assegurada

Impacte ambiental a banda, a més, aquesta mescla d’usos residencials i turístics comporta un conjunt de problemes relacionats amb la convivència (renou, brutor, etc.), la transformació comercial(tancament de negocis de proximitat de tota la vida i obertura d’establiments de consum turístic) i l’ocupació desmesurada de places i carrers per establiments de restauració. Força amagat, però més cruent encara, el lloguer turístic exacerba el problema de l’accés a habitatges assequibles, perquè redueix l’estoc residencial i apuja el preu dels lloguers, cosa que, al seu torn, augmenta la demanda per a propietats com a objecte d’inversió en els segments més alts del mercat. A la llarga, les residents, ja siguin llogateres o propietàries, són desplaçades.

Podem parlar, doncs, de gentrificació respecte d’aquesta turistització? Pensem que, si bé sí que trobam uns diferencials de renda cada cop més amplis entre el valor capitalitzat i el valor potencial del sòl, no s’hi dóna una substitució de població, com en els casos de gentrificació a l’ús, atès que els turistes no s’hi queden. El que sí que trobam, amb tot, són almanco quatre fronts de classe que ocorren alhora: una multipropietat que en general dificulta el lloguer residencial; una petita multipropietat que dóna pas a la professionalització del sector del lloguer turístic, com també a l’acumulació per part de fons d’inversió; una patronal múltiple que precaritza el treball alhora que precaritza l’habitar d’aquest treball; i, finalment, un turisme que ja no serà de classe turista.

Sobta com les autoritats, les de més ençà i les de més enllà, han pretès sortir de la crisi que causà la bombolla hipotecària via la bombolla del lloguer turístic. Però no ens enganyem. Aquesta insistència en l’extracció de renda de la propietat, i en la seva mercantilització, consolida la producció capitalista de l’habitatge alhora que li atorga un lloc central en la mateixa lluita de classe. L’habitatge, recordem-ho, és una necessitat. Sobta més encara constatar que, per aconseguir el seu fi, al capital rendista li cal el col·laboracionisme incondicional de moltes petites propietàries i de treballadores, a qui no els queda altra opció, i les enfonsa totes alhora en una doble espiral preus-salaris d’impossible sortida.

Marc Morell, publicat a la Jornada (08/2017)

Fotografia: (desconegut/da)

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *